Viure amb sordesa, assignatura pendent a Andorra
Andorra la Vella.- El reconeixement del col·lectiu amb sordesa és un tema que sembla que ha quedat posposat al Principat. Actualment, no hi ha dades per conèixer quina és la població d’aquest col·lectiu. Tampoc s’ha facilitat la tecnologia per disminuir les restriccions que pateixen aquestes persones en la societat. De fet, aquest col·lectiu és invisible per la majoria de les persones que viuen a Andorra. Per això donar veu a l’Alèxia Vallés, membre d’aquest col·lectiu, és un pas endavant.
Es tracta d’una andorrana de 26 anys que té una malaltia autoimmune des de ja fa sis anys que li ha causat una discapacitat auditiva. Des que va ser diagnosticada, ha fet un gran treball intern per acceptar-se i fer que la gent del seu entorn l’acceptin. Així és com, just aquest any, ha assolit un nou repte: s’ha graduat en Mediació Comunicativa, un cicle formatiu de grau superior impartit pel centre Ceir Arco a Barcelona. El cicle, de dos anys de durada, té com a objectiu aprendre tècniques per donar suport comunicatiu a les persones sordes, sordcegues i amb discapacitat auditiva.
Aquests estudis li han donat la possibilitat d’assolir els coneixements per a fer de guia per a persones sordcegues i també ha après el llenguatge de signes per a persones sordes i per a persones sordcegues, que es fa tocant la mà al signant. A més, ha après programes de promoció d’usuaris de la llengua de signes, i de sensibilització social, respectant la idiosincràsia d’aquestes persones. La diferència entre un intèrpret i un mediador comunicatiu, explica Vallés, és que “el mediador comunicatiu, a més d’interpretar, adapta la informació per a la persona segons la seva discapacitat i el seu nivell comunicatiu”.
Tot i que, de moment, aquest estiu treballa com a informadora al punt turístic del parc natural del Comapedrosa, les possibilitats que se li obren amb aquests estudis són significatives, i té moltes ganes d’emprendre. Les sortides professionals, afegeix, poden adaptar-se a qualsevol àmbit, sempre que es faci l’acompanyament a les persones discapacitades i es necessiti la tasca de mediació comunicativa. Comenta que, per exemple, una sortida professional podria ser fer reforç escolar als infants que ho puguin necessitar, tot i que no vol especificar quins són els seus projectes de futur.
El col·lectiu amb discapacitat auditiva a Andorra
A Andorra, malauradament, aquest col·lectiu “és invisible”. De fet, la mateixa Alèxia no coneix a ningú més en la seva situació. I reivindica que quan se li va desencadenar la malaltia va haver de demanar ajuda fora del Principat. De fet, assegura que ni en l’Associació de Discapacitats Visuals i Auditius hi va trobar un punt de confort, i per això va decidir, ja fa més de dos anys, deixar de ser-ne la vicepresidenta. Actualment, forma part de la Federació ACAPPS de Barcelona, que, tal com explica, aglutina les associacions de famílies i persones amb sordesa catalanes amb l’objectiu de defensar els drets i interessos globals de les persones amb sordesa i les seves famílies, a tots els nivells i davant la societat.
Gràcies al treball final de la formació que ha fet, que la va centrar a estudiar quina és la situació d’aquest col·lectiu a Andorra, l’Alèxia ha descobert que de fet, no hi ha manera exacta de saber quina és la magnitud d’aquest col·lectiu. Segons les estadístiques ofertes pel Govern, el grup de discapacitats es divideix entre psíquiques, físiques o sensorials, però no s’especifica quin tipus de discapacitat és: auditiva, visual o de llenguatge, entre altres. Per tant, “és del tot impossible saber quin és el nombre de persones amb sordesa que hi ha actualment”. L’Alèxia, però, va indagar més i va decidir posar-se en contacte amb els diferents centres auditius que hi ha a Andorra. Sorprenentment en cita cinc, dels quals dos asseguren que tenen més de 2.000 clients cadascun.
La legislació actual
Tot i que l’actualització de la legislació d’accessibilitat ja fa molt temps que està sobre la taula, el passat 30 de març d’aquest any es va presentar l’avantprojecte per modificar la llei d’accessibilitat del 1995. Encara que l’Alèxia no ha tingut la possibilitat de llegir-la, demanaria prioritzar l’accessibilitat als llocs públics per a persones com ella, perquè per exemple puguin fer tràmits sols. Així, reivindica que s’instal·lin bucles magnètics o, com a mínim, un en una taula de la seu de tràmits del Govern perquè es pugui inhibir el so. Aquest és un sistema de cablejat que incorpora un micròfon que permet que arribi directament a l’audiòfon, i així les persones amb sordesa poden entendre el que se’ls està dient, ja que aquests aparells disminueixen la majoria de sons que hi ha a l’entorn. Vallés comenta que hi ha molta gent gran que porta audiòfons i que també ho agrairien. I s’enfada quan diu que “fins i tot a les estacions de metro de Barcelona n’hi ha!”.
Recentment tornada de Barcelona, on ha cursat els estudis, reconeix que la ciutat està molt adaptada, fet que li ha facilitat molt la vida. En canvi, a Andorra, tot i tenir els mateixos drets que qualsevol altra persona, “aquí es pensen que cridant més ja ens sentiran”, però, de fet, “aquesta no és la solució”. Un exemple que posa és l’accés a la cultura. Al país té molt poques possibilitats d’anar al cinema ni al teatre, ja que les pel·lícules no tenen subtítols ni hi ha bucles magnètics. Així, la seva vida encara es veu més restringida.
Amb tot plegat, Vallés creu que caldria fer el possible per facilitar la vida a aquestes persones i als seus familiars i persones properes, per així disminuir-ne les restriccions que pateixen. “Cal treballar conjuntament perquè no se sentin desplaçades i així puguin integrar-se amb normalitat en la societat, i poder-ne participar correntment”, afirma. L’Alèxia, en tot cas, té moltes idees i propostes a fer.
